El 1999, Levante-EMV publicava una entrevista al neurobiòleg J. M. Rodríguez Delgado. Aleshores, parlem dels meus primers anys exercint en el context de les noves pedagogies instrumentals i en plena formació com a professor del Mètode Suzuki, aquella pàgina va generar en mi una enorme curiositat i emoció. Gairebé 25 anys després, em fa molta il·lusió dedicar el primer post a aquella pàgina de diari que va impactar enormement en la meva manera d’entendre l’aprenentatge.
La figura del doctor Rodríguez Delgado no va estar exempta de polèmica. Tot i ser un autèntic desconegut a Espanya, va adquirir gran notorietat a nivell internacional. Va ser un científic controvertit per les seves idees sobre el cervell i les investigacions amb animals. Els seus mètodes invasius van generar discussions importants a l’àmbit científic durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Finalment, la seva reconeguda col·laboració amb la CIA i els seus treballs sobre el control mental en humans el van acabar condemnant a l’ostracisme durant molt de temps.
Dècades després, els seus treballs el van convertir en un autèntic pioner. A hores d’ara, aquells procediments que tanta polèmica van generar al seu moment són imprescindibles en la lluita contra malalties com el Parkinson o el trastorn obsessiu compulsiu. A l’entrevista que ens ocupa i als 84 anys de vida, ens va regalar algunes afirmacions d’una lucidesa i una claredat aclaparadores.
“Això és el que és nou, la gran importància de la inculcació infantil”. “Cal proposar una nova estructuració de valors (…) i han de ser inculcats des del primer moment de néixer”. Llegir aquestes afirmacions als anys noranta, plenament submergit en el context ideològic d’una metodologia que, en contra del que s’ha establert, apostava per l’aprenentatge precoç de l’aprenentatge instrumental, va ser tremendament emocionant. El Doctor Rodríguez Delgado posava de manifest la importància del medi ambient en el desenvolupament humà i posava en relleu el debat, actualment tancat i superat, entre gens i ambient.
El que era tremendament nou en aquell moment, i innegablement actual avui dia, era proposar la cultura, i en concret la música, com a elements tremendament eficaços i poderosos per “influir sobre l’estructura, l’anatomia i la fisiologia del cervell”. El Doctor Rodríguez Delgado afirmava: “Això és el que és nou, la relació entre gens i cultura, entre gens i informació sensorial (…). Hi ha una enginyeria genètica, però (…) la cultura és més fàcil, de manera que si canviem el nostre medi cultural podem assolir un ésser humà més humà, més feliç”.
25 anys després, els seus plantejaments continuen vigents. Nombrosos estudis i enormes quantitats de literatura científica avalen actualment la importància cabdal de l’epigenètica en els processos d’aprenentatge, especialment en les primeres etapes de desenvolupament. Tots posseïm una innegable predisposició genètica heretada dels nostres ancestres, però serà la cultura, l’entorn i els estímuls diaris del nostre medi ambient els qui determinin de quina manera s’expressen els nostres gens. Aquesta és la nostra parcel·la de llibertat i poder; l’epigenètica. La capacitat de modificar, modelar, condicionar o influir sobre els nostres gens a través del context. Com va dir el Doctor Rodríguez Delgado en aquesta entrevista i afirmava habitualment el Doctor Shinichi Suzuki als seus llibres i conferències, la música és la nostra eina més poderosa per fer éssers humans més humans i més feliços.
Joanvi Sanchis ©